DiócesisHomilías

Fiesta del Cristo de la Salud (Parroquia de Santa Catalina Virgen y Mártir-Vilamarxant)

Publicado: 29/08/2014: 83

Homilía pronunciada por el Obispo de Málaga, D. Jesús Catalá, en la fiesta del Cristo de la Salud celebrada en la parroquia de Santa Catalina Virgen y Mártir de Vilamarxant (Valencia) el 29 de agosto de 2014.

FIESTA DEL CRISTO DE LA SALUD

Parroquia de Santa Catalina Virgen y Mártir

(Vilamarxant, 29 agosto 2014)

 

Lecturas: Nm 21, 4b-9; Sal 77, 1-2.34-38; Flp 2, 6-11; Jn 3, 13-17.

1.- El año pasado en esta misma fiesta agradecíamos a D. Daniel Pelechá sus más de treinta años como párroco en Villamarchante.

Este año queremos saludar a D. Avelino, el nuevo párroco. En nombre propio y en el de los sacerdotes hijos del pueblo queremos, en este día sacerdotal del Cristo de la Salud, darle un abrazo fraterno como nuevo párroco y celebrar con él esta fiesta de todos los fieles y vecinos de Villamarchante.

También saludo a los festeros que hacéis las fiestas del Cristo; a las autoridades y a todos los fieles.

2.- Meditando en esta fiesta y, sobre todo, recorriendo mentalmente el giro que hace nuestra procesión, como haremos esta tarde con la imagen del Cristo, he pensado muchas veces en comentaros el recorrido de la procesión.

Quisiera titular esta reflexión homilética El recorrido de la procesión. No os preocupéis que no durará tanto como la procesión.

Hemos escuchado en el texto del Éxodo, en el que el pueblo de Israel, cansado y fatigado, murmura y reniega contra Dios; eso es un pecado grave. El pueblo pide a Moisés su apoyo; éste recibe del Señor la orden de hacer una serpiente, para que quien la contemple quede curado de las mordeduras mortales de las serpientes del desierto. Algo parecido sucede en nuestros días con la procesión.

3.- La procesión sale por la tarde y en la puerta de la Iglesia se hacen veintiuna salvas o cañonazos de pólvora, que es el signo de honor que corresponde a un rey. Villamarchante proclama que Cristo es su Rey.

Después baja desde la plaza de la Iglesia hacia la calle de San Pablo por el cruce conocido como «Cantó de Morós»; después pasa por el «Cantó del Col.legi de les monges», subiendo por la calle Villarroya.

            Los que vamos detrás de la imagen del Cristo vemos cómo las personas que contemplan la procesión, los fieles cristianos de Villamarchante, al paso de la imagen rezan al Cristo.

4.- Me acordaba del pueblo de Israel en el desierto, que, al mirar la imagen de la serpiente quedaba curado. La gente, cuando ve pasar la imagen del Cristo de la Salud, le salen unos lagrimones, porque se acuerda de su madre en cama, o de alguien enfermo, o de algún familiar que ha fallecido. Pero todos manifiestan al Cristo de la Salud sus preocupaciones al contemplar su paso.

            Aquí no pasa una imagen de serpiente, tampoco pasa una simple imagen de madera, por muy hermosa que sea. Aquí pasa el Cristo de la Salud, pasa el Hombre Dios, pasa aquel que ha dado y entregado su vida hasta la última gota de sangre.

5.- La procesión sigue su recorrido por calle Villarroya. En todas las esquinas hay gente que reza. Hay gente aparentemente no practicante de lo religioso. Pero hay un gran respeto: personas mayores se quitan la gorra al paso de la imagen; muchos en silencio hacen una oración que nadie conocemos, pero que conoce el Cristo. Contemplan al Hijo de Dios, contemplan a quien los ama; contemplan al Amor en persona, a quien es el perdón personificado.

Al final de calle Villarroya gira hacia la izquierda, para bajar por calle Gómez Arnés hasta llegar a la esquina del antiguo “Bar Lliriano” y más adelante hasta el «Cantó del Musical». Tengo muy grabado en mi mente el paso de la procesión por esa zona.

6.- Recorde en les processons la zona del cantó del Musical, on la gent que se troba dins eix fora per a contemplar la processó. Moltes persones creuen a la seua manera i ningú som qui per a jutjar. Es pot veure en elles una actitud de reverencia filial; els seus ulls miren al Crist d´una manera especial. A algú li se fa un nuc a la gola, per que no saben expressar amb paraules el que senten en el cor; i como son homens, no volen que es note que per dins dells també senten la presencia del Crist.

Però el Crist passa; i passa derramant, como deia sant Joan de la Creu, la seua gracia i la seua bellesa; i van fent bones les coses i va transformant els cors. Sabeu quina oració solc fer durant la processó? Vos dic coses interiors meues. Demane per tots vosaltres, per cadascú que veig; i li demane al Crist: “Derrama abundantment, des de les teues ferides, la gracia del perdó a este poble, que tant vull i que Tú ames infinitament. Beneix a cadascú dels vilamarxanters. Dona-los el teu perdó i la teua gracia. Obri-los els ulls per a que te contemplen. Ells no contemplen una imatge, sino te contemplen a Tú, a la teua Persona”.

7.- Qui de vosaltres s´ha enamorat d´una imatge, de una estampeta o de una fotografia? Suponc que ningú! S´enamoreu d´una persona de carn i os!; s´enamoreu d´algú que te sentiment!

El Crist de la Salut no es una imatge. L´imatge ens transporta a una persona, que es Home i Deu al mateix temps. I como hem escoltat en el Himne cristologic de la carta de san Pau als cristians de Filipos: Jesucrist «El qual, essent de condició divina, no va retindre àvidament ser igual a Déu; al contrari, se despullá de sí mateix, prenent la condició d`esclau, fet semblant al homens. I aixina, reconegut com home per la seua presència, s´humillá a sí mateix, fet obedient fins a la mort, i una mort de creu» (Flp 2,6-8).

Crist va viure com un home, tenint sentiments d´home; patí a la creu i Déu l`exaltá i el va ressuscitar.

8.- Quan segueix la processó s´aplega a la plaça del antic Ajuntament; eixe lloc sempre está ple de gent. Tots volen vore al Crist que passa. Moltes persones preguen a Déu; encara que pot haver alguna persona indiferent. Algú se fa la senyal de la creu; altre resa i li cauen dos llàgrimes; a d´algú se li posen els ulls vidriosos; i altres queden en silenci, per que passa el Crist de la Salut. Eixe lloc es como l´àgora o l´espai social; es una plaça on persones de diversos sentiments i actituds religioses veuen el pas del Crist de la Salut. En eixa plaça demane que Ell derrame la seua gracia i la seua llum per a obrir el ulls cecs i sense fe; que els cors endurits com a pedres, puguen sentir i sofrir amb el Crist i puguen simpatitzar amb Ell; per a tindre els mateixos sentiments d´amor i de perdó que Jesucrist.

9.- Mes endavant, després de passar la plaça de la Cisterna un coeter ens regala uns focs d’artifici significant que Crist es la Llum, que il·lumina a qui s’acosta a Ell.

I al final, la processó aplega al inici de la costera, on els portadors tenen que coordinar-se i reajustar les forces per a pujar una costera pesada.

Esta imatge me recordava el Calvari de Jerusalem, que quedava fora de la ciutat. El carrer que puja al Calvari es diu “La Via Dolorosa” i es angost i estret. Jesucrist puja pesadament al Calvari i allí estén els seus braços, derrama la seua sang i dona la vida.

10.- Al final la processó puja a la placeta davant de l’Església. El Crist en les mans esteses en la creu ens diu: “Ho he donat tot per vosaltres; he derramat fins l’ultima gota de sang”.

Els portadors giren la imatge, deixant-la de cara a la gent que es troba fora a la plaça, i entren a l’església. Es el moment de l’exaltació. La creu es el moment de la major glorificació de Jesucrist, per que es el moment de la màxima expressió d’amor. Una vegada dins del temple parroquial, els portadors, en un últim esforç, alcen en braços la imatge del Crist como una apoteosis final.

Doneu-vos compte que, casi sense pensar-ho, durant la processó estem reproduint la vida del Crist i acabem davant de la imatge cantant els “Goigs”, després de haver fet l’exaltació i de haver recordat la seua donació total per la salvació de la humanitat i per cada un de nosaltres.

S’ha acabat la volta de la processó i el Crist de la Salut ha anat sembrant per el carrers de Vilamarxant perdó, amor, unitat, pau als cors, serenitat, unió entre famílies. El Crist de la Salut no passa de franc, per que el Crist derrama sempre la seua Benedicció sobre el fils de Vilamarxant.

11.- Vull acabar amb una referencia que el papa Francesc fa en la seua exhortació apostòlica (cf. Evangelii gaudium, 88-90), on diu que la relació amb el Crist no pot ser una relació teòrica; es una relació humana; Crist ha pres la carn humana i ha donat la seua sang per nosaltres.

Creure en Crist compromet molt; no val dir “jo crec”, però portar una vida sense fe. Crist ha donat la vida per nosaltres; vol dir que ens demana que nosaltres donem la vida per Ell i per els altres; vol dir acostar-nos al malalt, al ancià, al necessitat, al no-nascut. Ens demana que respectem la vida humana en qualsevol situació i etapa; ens demana que ixcam de nosaltres per mirar als altres; de la mateixa manera que el mirem a Ell, la seua mirada ens ajuda a contemplar als mes necessitats, al proïsme, al veí, al que treballa amb mi, a la família.

El Crist anirà curant les nostres ferides, como se curaven les ferides mortals del poble d’Israel en el desert. El Crist pot curar moltes ferides de desunions entre esposos, entre pares i fills, entre familiars, entre veïns. Ell pot curar el pecat de egoisme; pot curar les ferides de les ideologies modernes; pot cicatritzar moltes ferides.

12.- Vull animar-vos a viure amb el Crist una relació personal. Com dèiem abans, ningú s’enamora d’una imatge, sinó d’una persona, amb les seues virtuts i defectes; i l’estimes per damunt de moltes coses.

En aquesta festa del Crist de la Salut li demanem que cure les nostres ferides i ens ajude a tindre els mateixos sentiments que Ell.

Acabe felicitant a D. José Zamora, aquí present, que celebra enguany cinquanta anys de la seua ordenació sacerdotal. Li donem gracies a Deu per eixos anys, entregats jorn per jorn a Deu i als fidels que li han estat encomanats a la seua sol·licitud pastoral.

També vull felicitar als dos matrimonis que celebreu els cinquanta anys de les seues noces: Tomás “el del Forn”, i Manolo “el Cadul”. Enhorabona i que el Crist beneixca a tots el vilamarxanters. ¡Aixina siga!

Más artículos de: Homilías
Compartir artículo